A Barcelona, la tardor significa moltes coses, entre elles l’estrena de la nova pel•lícula de Woody Allen. Cauen les fulles, s’ennuvolen els cels i els incondicionals del director novaiorquès restem a l’espera, impacients, del darrer lliurament de la seva obra. Si en aquest bloc l’any passat vaig parlar d’un film, Scoop, que no passava de ser un divertimento menor, ara no puc deixar de constatar que, ben al contrari, El somni de Cassandra és una mostra indiscutible de la maduresa d’un cineasta genial.
El somni de Cassandra és l’última entrega de la trilogia que Allen inicià amb Delictes i faltes i que continuà amb Match Point. El tema no està exhaurit, de manera que hom no pot garantir que la trilogia no pugui créixer, malgrat que la reflexió profunda al voltant del bé i del mal, de l’existència de Déu, del lliure albir, del determinisme del destí i de l’atzar arribi a un punt àlgid i tal vegada a alguna conclusió.
Qui llegeix aquestes crítiques, sap que la meva consigna bàsica és no desvetllar res significatiu de la trama de les pel•lícules, però, en el cas d’El somni de Cassandra, aquesta autoimposada discreció esdevé un imperatiu. Perquè un dels mèrits indiscutibles del film és un increïble crescendo dramàtic que fa que l’espectador es mossegui les ungles enganxat a la butaca. I no només per la intriga envers el desenllaç final, sinó sobretot pel fet d’estar assistint a una intel•ligent indagació al voltant de la naturalesa humana. Woody Allen aconsegueix, com ja va fer a Match Point, mantenir-se intensament vinculat als esdeveniments que narra i alhora rabiosament allunyat d’aquests mateixos esdeveniments. La delicadesa i la brutalitat amb què descriu l’ésser humà responen a la contradicció que és dins de tots nosaltres. Allen és tendre i tolerant amb els defectes humans, però a El somni de Cassandra és també menys obscenament incorrecte que a Match Point, malgrat que la seva tendresa i la seva tolerància siguin encara més grans. O precisament per això.
Hi ha un altra reflexió important a la pel•lícula: la de les relacions familiars i allò que representen. Tampoc no és nova. Segueix la línia de Hanna i les seves germanes o d’Interiors. És una meravella el privilegi d'estar assistint, des d’aquell llunyà Toma el dinero y corre (i amb totes les errades que els detractors vulguin), al desenvolupament de l’obra completa d’un artista que ha estat capaç de crear un corpus complex i seriós i, a hores d’ara, absolutament madur.
No us la perdeu, si us plau. La banda sonora, original de Phillip Glass, és molt intensa. I fixeu-vos bé en la feina esplèndida de tots els actors, però especialment dels dos protagonistes, Ewan Mc Gregor i un Colin Farrell en estat de gràcia.
