“La vida de los otros”, òpera prima del director alemany Florian Henckel von Donnersmarck, film reconegut internacionalment i premiat arreu (inclòs l’Òscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa), és una cinta de factura impecable. Un film magistralment dirigit i interpretat, amb un guió esplèndid, que demostra un cop més la superioritat indiscutible del cinema fet fora de Hol•lywood.
Des del punt de vista ideològic, haig d’admetre que em sento submergida en un mar de contradiccions internes. La capacitat autocrítica dels alemanys em sembla molt envejable, sobretot tenint present que encara no deuen estar tancades del tot les ferides que van precedir i que van seguir (per què no dir-ho?: no passa res) la caiguda del mur de Berlín. Tampoc no seré ingènua: no intentaré negar l’existència històricament documentada de la implacable policia secreta de la RDA. El que passa és que no puc evitar que el film se’m presenti com un mecanisme de propaganda anticomunista, amb detalls de promeses alliberadores com el diari al seient del cotxe amb la foto de Gorvatxov. Quan penso que el nostre món occidental exerceix un control de la llibertat individual i d’expressió molt similar, encara que sigui de manera tan sofisticada que no ens n’adonem, no em sento procliu a combregar incondicionalment amb la total desqualificació d’un sistema que encara es dibuixa amb aparença de dimoni amb banyes, cua i forca. Res no és negre ni blanc; la gamma de grisos pot resultar quasi infinita. Crec que estic obligada a fer-ho constar per no caure en la hipocresia d’aquest nostre món intocable, que no pot deixar ni un moment de mirar-se el melic des de l’autocomplaença neoliberal.
Tot seguit, però, vull tornar a recuperar el discurs que reconeix el mèrit indiscutible de la pel•lícula, perquè, consideracions polítiques a banda, en realitat és un film que s’ocupa essencialment de l’ésser humà. El protagonista, un solitari capità de la policia secreta, se sent atret pels personatges a qui espia (un escriptor i una actriu de l’elit intel•lectual de la RDA), per motius que no tenen res a veure amb idees polítiques. És tot una altra cosa: des de la seva solitud, des del seu aïllament, el capità descobreix l’existència de gent que s’estima, de gent que té amics, de gent que “viu”. Dels “altres”, que no estan sotmesos a la rigidesa buròcrata i castrant dins la qual ell passa els seus dies. Tots els personatges (tret del ministre corrupte, i fins i tot ell) són personatges rodons, que pateixen una evolució claríssima durant el film i que palesen les contradiccions de l’ésser humà. Ningú no és del tot bo o del tot dolent. Tothom té febleses, tothom pot trair, tothom pot arribar a l’altruisme i a la generositat.
La pel•lícula té un guió impecable. Res no es deixa a l’atzar. Tots els aspectes estan mesurats amb genialitat i pulcritud. No hi ha sortides de to, no hi ha exageracions, no hi ha sensibleria, no hi ha llàgrima fàcil. No hi ha res superflu. Les dues hores llargues passen en un sospir, com si estiguéssim encabits dins de l’univers cinematogràfic al qual assistim i hi forméssim part de manera intrínseca.
La pel•lícula és molt intel•ligent. L’acció, travada amb la naturalitat esfereïdora de la vida, ens va mostrant l’evolució imparable de tots els qui en formen part, la qual cosa inclou contradiccions i comportaments absolutament humans. En aquest sentit, em sembla fantàstica la utilització d’un literat com Brecht, que, després de viure a Occident, va retornar al Berlín oriental i que, malgrat l'exercici d'una inqüestionable llibertat innovadora des del punt de vista artístic (que el va mantenir al marge de tot tipus de rigidesa doctrinària), mai no va abdicar del marxisme. També trobo magnífica la música de la “Sonata per a un bon home”, composta especialment pel músic Gabriel Yared, que omple una de les escenes àlgides del film i que permet, amb el seu títol, lligar l’emocionant final. Una altra cosa, innecessària però efectista, és la frase sobre l’"Appassionata" de Beethoven i el camarada Lenin. No la vull desvetllar. És millor que aneu al cine.
Haig d’acabar per força remarcant la feina incommensurable dels actors, i en especial dels dos protagonistes masculins: Ulrich Mühe (el capità) i Sebastian Koch (l’escriptor). Un plaer sense precedents veure’ls a la pantalla.
Des del punt de vista ideològic, haig d’admetre que em sento submergida en un mar de contradiccions internes. La capacitat autocrítica dels alemanys em sembla molt envejable, sobretot tenint present que encara no deuen estar tancades del tot les ferides que van precedir i que van seguir (per què no dir-ho?: no passa res) la caiguda del mur de Berlín. Tampoc no seré ingènua: no intentaré negar l’existència històricament documentada de la implacable policia secreta de la RDA. El que passa és que no puc evitar que el film se’m presenti com un mecanisme de propaganda anticomunista, amb detalls de promeses alliberadores com el diari al seient del cotxe amb la foto de Gorvatxov. Quan penso que el nostre món occidental exerceix un control de la llibertat individual i d’expressió molt similar, encara que sigui de manera tan sofisticada que no ens n’adonem, no em sento procliu a combregar incondicionalment amb la total desqualificació d’un sistema que encara es dibuixa amb aparença de dimoni amb banyes, cua i forca. Res no és negre ni blanc; la gamma de grisos pot resultar quasi infinita. Crec que estic obligada a fer-ho constar per no caure en la hipocresia d’aquest nostre món intocable, que no pot deixar ni un moment de mirar-se el melic des de l’autocomplaença neoliberal.
Tot seguit, però, vull tornar a recuperar el discurs que reconeix el mèrit indiscutible de la pel•lícula, perquè, consideracions polítiques a banda, en realitat és un film que s’ocupa essencialment de l’ésser humà. El protagonista, un solitari capità de la policia secreta, se sent atret pels personatges a qui espia (un escriptor i una actriu de l’elit intel•lectual de la RDA), per motius que no tenen res a veure amb idees polítiques. És tot una altra cosa: des de la seva solitud, des del seu aïllament, el capità descobreix l’existència de gent que s’estima, de gent que té amics, de gent que “viu”. Dels “altres”, que no estan sotmesos a la rigidesa buròcrata i castrant dins la qual ell passa els seus dies. Tots els personatges (tret del ministre corrupte, i fins i tot ell) són personatges rodons, que pateixen una evolució claríssima durant el film i que palesen les contradiccions de l’ésser humà. Ningú no és del tot bo o del tot dolent. Tothom té febleses, tothom pot trair, tothom pot arribar a l’altruisme i a la generositat.
La pel•lícula té un guió impecable. Res no es deixa a l’atzar. Tots els aspectes estan mesurats amb genialitat i pulcritud. No hi ha sortides de to, no hi ha exageracions, no hi ha sensibleria, no hi ha llàgrima fàcil. No hi ha res superflu. Les dues hores llargues passen en un sospir, com si estiguéssim encabits dins de l’univers cinematogràfic al qual assistim i hi forméssim part de manera intrínseca.
La pel•lícula és molt intel•ligent. L’acció, travada amb la naturalitat esfereïdora de la vida, ens va mostrant l’evolució imparable de tots els qui en formen part, la qual cosa inclou contradiccions i comportaments absolutament humans. En aquest sentit, em sembla fantàstica la utilització d’un literat com Brecht, que, després de viure a Occident, va retornar al Berlín oriental i que, malgrat l'exercici d'una inqüestionable llibertat innovadora des del punt de vista artístic (que el va mantenir al marge de tot tipus de rigidesa doctrinària), mai no va abdicar del marxisme. També trobo magnífica la música de la “Sonata per a un bon home”, composta especialment pel músic Gabriel Yared, que omple una de les escenes àlgides del film i que permet, amb el seu títol, lligar l’emocionant final. Una altra cosa, innecessària però efectista, és la frase sobre l’"Appassionata" de Beethoven i el camarada Lenin. No la vull desvetllar. És millor que aneu al cine.
Haig d’acabar per força remarcant la feina incommensurable dels actors, i en especial dels dos protagonistes masculins: Ulrich Mühe (el capità) i Sebastian Koch (l’escriptor). Un plaer sense precedents veure’ls a la pantalla.
