diumenge, 4 de febrer del 2007

En busca de la felicidad

Amb reminiscències llunyanes d’”El Chico” de Chaplin (llunyanes, Déu me’n guard de sacrilegis) i no tan llunyanes de “La vida es bella” de Benigni, ha arribat a la nostra cartellera la darrera pel·lícula protagonitzada per Will Smith, “En busca de la felicidad”. Es tracta d’un producte una mica estrany, dirigit per l’italià Gabriele Muccino, responsable de films tan remarcables com “L’ultimo bacio” i “Ricordati di me”. “En busca de la felicidad” és la seva primera incursió fora del cinema italià, i el resultat genera sensacions contradictòries.

Anem a pams. Abans de res, cal dir que Will Smith ho fa molt bé. És un ferm candidat a l’Òscar i possiblement el guanyarà. D’altra banda, a mi no em sorprèn. És un bon actor, i el film posseeix tots els ingredients (és un drama amb nen inclòs) que agraden a Hol·lywood. Un cop aclarit aquest punt, que en un moment o altre havia de sortir, parlem de la pel·lícula.

“En busca de la felicidad” es pot considerar un producte típic del cinema americà. Fins i tot està basat en fets reals. Previsible melodrama on un pare caigut en desgràcia (inclòs l’abandonament conjugal) lluita per tirar endavant enmig de la misèria amb el seu fill de cinc anys. Lluita sense defallir fins que, oh poderós somni americà, aconsegueix un lloc de treball fantàstic que li salva la papereta i l’acaba fent ric. Amb aquesta sinopsi, òbviament massa coneguda, hem de donar per suposat que Muccino s’ha venut al mercat cinematogràfic més potent del món. Tanmateix, ja he avançat que “En busca de la felicidad” és un producte estrany. Ho és perquè, si li suprimim el final previsible que redunda en la bondat del sistema americà, el decurs del metratge ens ofereix altres possibilitats d’interpretació. Potser Muccino no ha pogut evitar que trasllueixi la seva vena europea.

Per exemple: jo em quedo amb tot una sèrie de qüestions que indubtablement també estan a la pel·lícula. El reflex de l’existència, dins l’opulenta societat americana, de gernacions d’indigents, persones sense esperança ni futur que s’arrosseguen pels albergs públics, que passen fam, que palesen les flagrants injustícies del sistema. El protagonista se salva, però és només un individu enmig de la multitud silenciosa i resignada.
Em quedo amb el to contingut de la narració, que no té dramatismes exagerats ni concessions a la llàgrima fàcil.
Em quedo amb la mare que abandona, amb el pare que estima, amb el nen com a motor de la superació personal. Amb la veu en off del protagonista, que ens va explicant la història des de la prosperitat ja aconseguida, però que no cau mai en el triomfalisme.

A “En busca de la felicidad” apareixen un parell d’observacions del protagonista prou importants com per convidar a la reflexió, però hem d’estar alerta perquè no ens passin per alt. Una, en la línia de Woody Allen a “Match Point”, afirma que l’atzar i la sort juguen un paper important a la vida. El talent i la intel·ligència no ho són tot, i sovint el sistema, per desgràcia, acaba engolint l’individu, per molta vàlua personal que posseeixi. L’altra, utilitzant paraules de Thomas Jefferson, ens invita a meditar al voltant de la felicitat. Thomas Jefferson (i de retruc el nostre personatge) es preguntava si la felicitat existeix o si és només quelcom que els homes busquen i buscaran sempre, però que no aconseguiran mai. Interrogant suprem.

He de confessar que jo he tingut un desig no aconseguit mentre veia la pel·lícula. He demanat que el final no fos el que tothom esperava. Que el protagonista no aconseguís la feina, que no se’n sortís, que fos més real que el personatge real al qual recreava. No ha pogut ser. El somni americà, el somni de la fàbrica de somnis que és Hol·lywood, ha guanyat la partida un cop més a la creació artística. Llàstima.