dimarts, 14 de novembre del 2006

FICCIÓ

Després d’haver obtingut un gran reconeixement de crítica i de públic amb “En la ciudad”, Cesc Gay va estrenar divendres la seva darrera pel•lícula, “Ficció”, un treball intimista i minuciós que parla de persones i de sentiments.
Vagi per endavant que la pel·lícula paga la pena i que té aspectes indubtablement remarcables. Ara bé, personalment, no m’ha deixat tan bon regust com “En la ciudad”. Aquesta vegada, Cesc Gay ha situat l’acció lluny de l’aglomeració urbana, al bell mig del paisatge incomparable de la Cerdanya. Tampoc no ha optat per una història coral: “Ficció” té només dos protagonistes principals i tres o quatre personatges que els envolten en segon pla. No vull dir que cap d’aquests dos fets representi un obstacle per a la seva qualitat. L’ambientació enmig de la natura, de la muntanya, de l’àmbit rural, és esplèndida i suggeridora, i el petit nombre de personatges, que callen més que no diuen, responen perfectament a la finalitat que Gay s’havia proposat i que sens dubte aconsegueix.
Per a mi allò que no acaba de funcionar és el caràcter tòpic de l’argument, que no vull desvetllar quan l’estrena és tan recent. “Ficció” és una bonica història d’amor i de renúncia, però es produeix segons tots els llocs comuns establerts i això li resta credibilitat i emoció. És curiós que els moments més colpidors de la pel·lícula no tinguin res a veure amb la trama principal, sinó amb les situacions i els sentiments dels personatges secundaris. Crec que Gay hauria arrodonit molt el film si hagués explorat de manera més aprofundida aquest vessant: la vida d’una dona malalta i lesbiana que es refugia a la muntanya (Carme Pla), les seves relacions d’amistat incondicional amb en Santi (Javier Cámara), el seu desig de ser pares, el personatge de la joveneta argentina instal•lada a Catalunya... ofereixen un horitzó de possibilitats humanes que a mi em sembla més interessant i engrescador que el típic enamorament passatger de la parella principal.
Dit això, és just reconèixer els mèrits de la pel·lícula: la tria del paisatge, la música absolutament esplèndida (amb Mahler al capdavant), la tècnica narrativa, mesurada i plena de matisos. Però, sobretot, la interpretació, increïble i superba. Tots els actors demostren un nivell que no sé com definir. Eduard Fernández no representa cap sorpresa (per a mi és, sens dubte, el millor actor de l’Estat espanyol a hores d’ara), però la rèplica de Montse Germán no es queda enrere. I el mateix podem dir de la resta, especialment d’un Javier Cámara que és capaç de brodar qualsevol paper que li posin al davant. Veure la feina que fan, en una difícil cinta on destaquen els silencis, els primers plans, la gestualitat callada i l’expressió muda del món interior, és un plaer.
Haig d’anotar una qüestió per a mi molt important. Vaig anar a veure, òbviament, la versió catalana de la pel•lícula. Em sembla que tothom que té l’empenta suficient per fer cinema en català, té també una responsabilitat indefugible. Els personatges de “Ficció” són gent amb formació, un guionista de cine i una violinista d’elit. Per tant, el registre col•loquial que inclou mots com “despedir-se”, “algo” o “vèrtig” està fora de lloc. En castellà no s’haurien utilitzat vulgarismes d’aquest tipus amb personatges com l’Àlex o la Mònica. Crec que en català tampoc no els hem de permetre. Hem de dir “acomiadar-se”, “alguna cosa” i “vertigen”, perquè, a més, és imprescindible per al decòrum. Cal reflexionar-hi seriosament.
Malgrat tot, Cesc Gay demostra ser un cineasta amb majúscules. M’agrada el joc metafòric (en el qual va inclòs el títol del film) entre la realitat vertadera i la ficció cinematogràfica. És un joc que acosta al públic la seva figura, com a guionista i com a director, i el converteix en un personatge més de la història que veiem a la pantalla. També serveix per dir-nos que, allò que veiem, és precisament la vida.
Que tothom vagi a veure “Ficció”. Les crítiques negatives que acabo de fer són des de l’admiració envers algú que s’entesta a parlar de l’ésser humà en aquest món materialista. Gràcies.

dijous, 2 de novembre del 2006

COPYING BEETHOVEN

“Copying Beethoven” no és una biografia. Que ningú no vagi al cinema esperant descobrir la vida i miracles del compositor des del naixement a la mort. La pel·lícula se centra únicament en els tres darrers anys de la seva vida, que serveixen de pretext a la directora (la polonesa Agnieszka Holland) per fer una reflexió profunda i intel•ligentíssima al voltant del sentit de l’art, de l’impuls creador i de la genialitat d’alguns homes que (sortosament per a tots nosaltres, pobres mortals) han passat de manera màgica per aquest món.
La suprema ironia de l’admirat Oscar Wilde: “Tot art és completament inútil” s’omple i es buida de sentit veient “Copying Beethoven”, i espero que tothom entengui què vull dir. L’art dóna sentit a la vida, és allò que ens fa humans, que connecta directament amb la nostra ànima. El genial músic exposa tota una teoria musical i artística al llarg de la pel•lícula, expressada mitjançant frases i símils d’una claredat indiscutible. Beethoven va perdre progressivament l’oïda fins que va arribar a la sordesa absoluta, però el seu geni creador (procedent de Déu, dels déus de l’Olimp o de qui sigui) no va deixar de cridar sens descans al costat de la seva orella. Les darreres peces de Beethoven van ser incompreses pel públic de l’època, coincidint amb la seva evolució imparable des del neoclassicisme a l’estètica romàntica. Però ell sabia molt bé quin camí havia de seguir.
La pel•lícula, des del punt de vista estrictament cinematogràfic, em sembla bona, però tampoc no es tracta d’una obra mestra. Està ben ambientada, la fotografia és magnífica, però considero innecessària alguna escena massa inspirada en l’“Amadeus” de Milos Forman. Ara bé, el treball dels actors resulta impressionant. Diane Kruger ho fa molt bé, i cal destacar sobretot la feina d’Ed Harris, incommensurable. Harris sempre m’ha agradat (ara em ve al cap la seva esplèndida interpretació del suïcida malalt de la SIDA a “Las Horas”, per exemple), però sens dubte el paper de Beethoven és la perla de la seva carrera.
Pocs actors poden representar amb el seu carisma i el seu domini moments tan àlgids com el de la interpretació de la novena simfonia. L’escena és increïble, amb un crescendo emotiu que dura força minuts, però que passa en un sospir i que em va omplir els ulls de llàgrimes. La música converteix el cinema en l’antesala del cel. Quina meravella!
Necessitem més pel•lícules com “Copying Beethoven”, encara que el rigor històric no sigui una de les seves virtuts des del punt de vista biogràfic. Aquesta circumstància és irrellevant, perquè el film té un sentit profund a banda de qualsevol consideració històrica. I la consciència col•lectiva d’aquest sentit és el que tots nosaltres hauríem de recuperar.
Que cap amant de la música no se la perdi, si us plau.